Com a editor en cap de la pàgina web de La Plaça Digital voldria fer una petita reflexió sobre aquestes jornades. Els esdeveniments es veuen d'una manera molt diferent des de davant la pantalla de l'ordinador, i per desgràcia això implica no poder gaudir-los com els altres col.legues de la redacció, que han fet una molt bona feina intentant transmetre totes i cada una de les conferències a través del diari al que ja casi podria considerar com un fill rebel, doncs l'estimo i l'odio a parts quasi bé iguals. Agraeixo a tots els membres del equip l'ajuda que m'han ofert i la paciència que hem hagut de tenir els uns amb els altres, de veritat, gràcies.
Abans de ficar-me massa sentimental o de que això acabi convertint-se en una carta d'amor amb múltiples destinataris, vull tocar el tema que em porta a escriure aquest article, en el que espero que la meva ideologia de lliure pensament no afecti en excés a les idees que vull exposar.
Per situar els fets tornarem al dimecres 19 d'Abril, la Plaça de Sant Jaume, Barcelona.
Recollint diversos testimonis, llibreta en mà, d'estudiants coneguts que van estar sostenint la pancarta capçalera de la manifestació abans de la primera càrrega policial, he sabut que entre les primeres quinze persones en ser abatudes a cop de martell d'esquadra, hi havia un fotògraf que no va tenir temps d'acabar una frase abans de ser literalment apallissat per dos agents antidisturbis: "No ataqueu, soc fotògraf del diari ...!", ADN. No voldria comentar la conseqüent batalla campal que es va apoderar de la ciutat vella, només vull indicar que no hi va haver cap batalla, sinó un conjunt d'estudiants descontents amb el seu govern i centenars de policies dispersant-los a sang i foc com un granger que neteja el camp de rates. Voldria preguntar als lectors quan creuen que hem perdut el dret a l'opinió i el dret a expressar-nos de manera pública, però sobretot voldria preguntar als agents agressors dels més de vint periodistes ferits durant la "pugna" quan hem perdut el dret a informar.Si un periodista decideix treballar en una zona conflictiva, es conscient dels perills que això suposa, però el que no espera un periodista es ser agredit a la seva pròpia casa, per els agents del seu propi govern, i el que es pitjor, per fer la seva feina. Demanaria als pocs lectors d'aquest diari que pensessin en el que significa ser apallissat per estar en el pitjor lloc i en el pitjor moment, i pensar en perquè això passa en un país democràticament estable que temps ençà va sortir d'una dictadura, doncs persones nascudes molt abans que jo em deien al llegir els diaris d'ahir:
"Tú no ho has viscut, però això és com el que feien els Grisos", amb una mirada de certa por i la veu entretallada.
Des de la nostra redacció jo no vaig poder sentir ni els trets d'advertència del Mossos d'Esquadra que intentaven dissoldre la multitud, on periodistes professionals aguantaven els cops policials amb un sentiment d'injustícia que no puc ni comparar amb el que em crema a mi mentre escric aquestes línies, i es que el handicap més gran de la pantalla de l'ordinador es que no et deixa veure el món que l'envolta amb els teus propis ulls.
Miquel Àngel Carrera Dutú
Abans de ficar-me massa sentimental o de que això acabi convertint-se en una carta d'amor amb múltiples destinataris, vull tocar el tema que em porta a escriure aquest article, en el que espero que la meva ideologia de lliure pensament no afecti en excés a les idees que vull exposar.
Per situar els fets tornarem al dimecres 19 d'Abril, la Plaça de Sant Jaume, Barcelona.
Recollint diversos testimonis, llibreta en mà, d'estudiants coneguts que van estar sostenint la pancarta capçalera de la manifestació abans de la primera càrrega policial, he sabut que entre les primeres quinze persones en ser abatudes a cop de martell d'esquadra, hi havia un fotògraf que no va tenir temps d'acabar una frase abans de ser literalment apallissat per dos agents antidisturbis: "No ataqueu, soc fotògraf del diari ...!", ADN. No voldria comentar la conseqüent batalla campal que es va apoderar de la ciutat vella, només vull indicar que no hi va haver cap batalla, sinó un conjunt d'estudiants descontents amb el seu govern i centenars de policies dispersant-los a sang i foc com un granger que neteja el camp de rates. Voldria preguntar als lectors quan creuen que hem perdut el dret a l'opinió i el dret a expressar-nos de manera pública, però sobretot voldria preguntar als agents agressors dels més de vint periodistes ferits durant la "pugna" quan hem perdut el dret a informar.Si un periodista decideix treballar en una zona conflictiva, es conscient dels perills que això suposa, però el que no espera un periodista es ser agredit a la seva pròpia casa, per els agents del seu propi govern, i el que es pitjor, per fer la seva feina. Demanaria als pocs lectors d'aquest diari que pensessin en el que significa ser apallissat per estar en el pitjor lloc i en el pitjor moment, i pensar en perquè això passa en un país democràticament estable que temps ençà va sortir d'una dictadura, doncs persones nascudes molt abans que jo em deien al llegir els diaris d'ahir:
"Tú no ho has viscut, però això és com el que feien els Grisos", amb una mirada de certa por i la veu entretallada.
Des de la nostra redacció jo no vaig poder sentir ni els trets d'advertència del Mossos d'Esquadra que intentaven dissoldre la multitud, on periodistes professionals aguantaven els cops policials amb un sentiment d'injustícia que no puc ni comparar amb el que em crema a mi mentre escric aquestes línies, i es que el handicap més gran de la pantalla de l'ordinador es que no et deixa veure el món que l'envolta amb els teus propis ulls.
Miquel Àngel Carrera Dutú
0 Response to "La Tornada dels Grisos"