Josep Maria Huertas Claveria va viure una infància envoltada pel fum de la dictadura franquista i una difícil situació familiar que van marcar la seva vida. Fou un alumne excel·lent que va pagar els seus estudis gràcies a beques que aconseguí per les seves notes brillants. Anys després, havent començat ja els seus estudis de periodisme, va començar a treballar per Signo, revista de l’església catòlica de la que fou corresponsal a Catalunya. Així va ser com Huertas es va introduir en el món de la comunicació que més tard el portaria a treballar a altres mitjans com El Correo Catalán, diari d’origen carlí, i la revista Quatre Cantons. Més tard també va fitxar per Tele/eXprés, on va publicar l’article que el va portar a dormir durant gairebé 9 mesos a les estàncies de la Model de Barcelona.
Huertas fou un home decidit a ajudar a aquells més desfavorits. Formava part de la generació de periodistes que intentaven explicar què passava de debò al carrer, què pensava i què sentia la gent, amb la principal finalitat d’intentar vèncer la censura, cosa que feia d’ell una persona incòmode pel règim i pel diari on treballava. Durant tota la seva vida fou un cristià compromès amb els més necessitats, intentant alçar la veu perquè algú el sentís. El seu caràcter solidari va fer que el poble fos el seu principal seguidor, veient-se recolzat en tot moment pels sectors més baixos. “El millor periodisme és el de carrer”, assegurava.
El 7 de juny del 1975, Huertas va publicar un reportatge a la revista Tele/eXprés, titulat “Vida eròtica subterrània”. El mateix Huertas, més tard digué que aquest és un reportatge que no es pot publicar en època de dictadura. Aquest reportatge repassava la vida sexual dels barcelonins des dels anys 20 als anys 70, la prostitució, les habitacions per hores i els bordells de luxe; res de nou. El problema és que va incloure-hi cinc línies sobre les vídues dels militars: “Un buen número de “meublés” están regentados por viudas de militares, al parecer por la dificultad que para obtener permiso para abrir algunos hubo después de la guerra”, fet que tothom comentava, però que mai ningú havia publicat abans.
En l’època de la dictadura els militars eren intocables, ja que el país estava governat per ells, i això feia que qualsevol pogués ser jutjat per un Consell de Guerra. Aquest va ser el motiu pel qual Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut el dia 22 de juliol. El dia següent es va produir la primera vaga de premsa gràcies al GDP (Grup Democràtic de Periodistes) a Barcelona, on cinc de les vuit capçaleres dels principals diaris de la ciutat no van ser publicades aquell dia en recolzament al periodista català i a la llibertat d’expressió. Hi va haver una mobilització massiva dels periodistes, ja que el govern havia tocat l’honor de la professió. Aquestes capçaleres eren: Mundo Diario, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, El Noticiero Universal i Tele/eXpres. És important tenir en compte que la detenció de Josep Maria Huertas va ser la gota que va fer vessar el got, donat que anteriorment altres periodistes i redactors havien estat víctimes de censures similars.
Així va ser com Huertas es va convertir en la víctima propiciatòria del malestar amb la premsa dels sectors més dretans del francotardisme. Va ser jutjat pel Consell de Guerra i condemnat a dos anys de presó perquè, a més, el diari La Prensa (simpatitzant del règim) va publicar una portada on deia que Huertas Claveria era un dels contactes de Barcelona de l’etarra Wilson, el cap de l’operació que va acabar amb l’assassinat de Carrero Blanco, el qual ell havia acollit sense saber que era un etarra. Finalment va complir només prop de nou mesos perquè, amb la mort del Franco, el rei va decretar la seva amnistia. El seu alliberament va ser tot un esdeveniment, molta gent es va aplegar a les portes de la Model per recolzar-lo, i el seu empresonament li va fer guanyar prestigi. Un prestigi que no va saber mantenir i que es va acabar ràpid amb l’inici de la democràcia a l’Estat Espanyol. Tot i això, ell va seguir mantenint la seva ideologia i no es va deixar influenciar pels canvis polítics i socials que es van produir mentre estava a la presó. Aquest fet li va provocar enemistats i incomprensions.
Va ser un home amb uns ideals molts clars i en cap moment va dubtar ni de la seva condició catòlica ni dels seus ideals socialistes, que el van duu a associar-se al Partit Socialista Català (PSC), més tard a Comissions Obreres (CCOO) i, finalment, participar en l’Acció Catòlica Obrera.
L’any 1982 li van oferir treballar per a El Periódico, diari on s’hi va estar fins l’any 2002, amb un parèntesis entre 1986 i 1988 que fou sotsdirector del Diari de Barcelona. Al finalitzar aquesta llarga etapa va fitxar per La Vanguardia, i en els últims dies de la seva vida els seus textos es publicaven tant al diari del compte de Godó com a l’Avui, on escrivia articles d’opinió. A més, Josep Maria va ser degà del Col·legi de Periodistes el darrer any de la seva vida. També va ser professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Clar defensor de la llibertat d’expressió, la seva obra està estretament marcada per l’època en la que es va realitzar, la dictadura i la transició que patia Espanya dels anys 1939-1975, amb la forta repressió que patia la premsa, sobretot la catalana.
Josep Maria Huertas, qui va dir haver “estimat desesperadament” la professió de periodista, morí el 4 de març del 2007 a causa d’un vessament cerebral a l’edat de 67 anys.
Josep Carles Rius, successor de Huertas i actual degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, ens ha comentat que des del Col·legi s’intenta potenciar els valors del periodisme que defensava Huertas i és per això que aquesta institució, des de l’any passat, dedica unes beques de periodisme que responen al nom: Beques Huertas Claveria. Aquestes beques dediquen una especial atenció a l’estudi dels problemes d’afectació socials amb la intenció de mantenir l’activitat per la qual el reconegut periodista va dedicar la major part de la seva trajectòria professional.
Mar Sabé i Carlota Saña
Huertas fou un home decidit a ajudar a aquells més desfavorits. Formava part de la generació de periodistes que intentaven explicar què passava de debò al carrer, què pensava i què sentia la gent, amb la principal finalitat d’intentar vèncer la censura, cosa que feia d’ell una persona incòmode pel règim i pel diari on treballava. Durant tota la seva vida fou un cristià compromès amb els més necessitats, intentant alçar la veu perquè algú el sentís. El seu caràcter solidari va fer que el poble fos el seu principal seguidor, veient-se recolzat en tot moment pels sectors més baixos. “El millor periodisme és el de carrer”, assegurava.
El 7 de juny del 1975, Huertas va publicar un reportatge a la revista Tele/eXprés, titulat “Vida eròtica subterrània”. El mateix Huertas, més tard digué que aquest és un reportatge que no es pot publicar en època de dictadura. Aquest reportatge repassava la vida sexual dels barcelonins des dels anys 20 als anys 70, la prostitució, les habitacions per hores i els bordells de luxe; res de nou. El problema és que va incloure-hi cinc línies sobre les vídues dels militars: “Un buen número de “meublés” están regentados por viudas de militares, al parecer por la dificultad que para obtener permiso para abrir algunos hubo después de la guerra”, fet que tothom comentava, però que mai ningú havia publicat abans.
En l’època de la dictadura els militars eren intocables, ja que el país estava governat per ells, i això feia que qualsevol pogués ser jutjat per un Consell de Guerra. Aquest va ser el motiu pel qual Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut el dia 22 de juliol. El dia següent es va produir la primera vaga de premsa gràcies al GDP (Grup Democràtic de Periodistes) a Barcelona, on cinc de les vuit capçaleres dels principals diaris de la ciutat no van ser publicades aquell dia en recolzament al periodista català i a la llibertat d’expressió. Hi va haver una mobilització massiva dels periodistes, ja que el govern havia tocat l’honor de la professió. Aquestes capçaleres eren: Mundo Diario, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, El Noticiero Universal i Tele/eXpres. És important tenir en compte que la detenció de Josep Maria Huertas va ser la gota que va fer vessar el got, donat que anteriorment altres periodistes i redactors havien estat víctimes de censures similars.
Així va ser com Huertas es va convertir en la víctima propiciatòria del malestar amb la premsa dels sectors més dretans del francotardisme. Va ser jutjat pel Consell de Guerra i condemnat a dos anys de presó perquè, a més, el diari La Prensa (simpatitzant del règim) va publicar una portada on deia que Huertas Claveria era un dels contactes de Barcelona de l’etarra Wilson, el cap de l’operació que va acabar amb l’assassinat de Carrero Blanco, el qual ell havia acollit sense saber que era un etarra. Finalment va complir només prop de nou mesos perquè, amb la mort del Franco, el rei va decretar la seva amnistia. El seu alliberament va ser tot un esdeveniment, molta gent es va aplegar a les portes de la Model per recolzar-lo, i el seu empresonament li va fer guanyar prestigi. Un prestigi que no va saber mantenir i que es va acabar ràpid amb l’inici de la democràcia a l’Estat Espanyol. Tot i això, ell va seguir mantenint la seva ideologia i no es va deixar influenciar pels canvis polítics i socials que es van produir mentre estava a la presó. Aquest fet li va provocar enemistats i incomprensions.
Va ser un home amb uns ideals molts clars i en cap moment va dubtar ni de la seva condició catòlica ni dels seus ideals socialistes, que el van duu a associar-se al Partit Socialista Català (PSC), més tard a Comissions Obreres (CCOO) i, finalment, participar en l’Acció Catòlica Obrera.
L’any 1982 li van oferir treballar per a El Periódico, diari on s’hi va estar fins l’any 2002, amb un parèntesis entre 1986 i 1988 que fou sotsdirector del Diari de Barcelona. Al finalitzar aquesta llarga etapa va fitxar per La Vanguardia, i en els últims dies de la seva vida els seus textos es publicaven tant al diari del compte de Godó com a l’Avui, on escrivia articles d’opinió. A més, Josep Maria va ser degà del Col·legi de Periodistes el darrer any de la seva vida. També va ser professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Clar defensor de la llibertat d’expressió, la seva obra està estretament marcada per l’època en la que es va realitzar, la dictadura i la transició que patia Espanya dels anys 1939-1975, amb la forta repressió que patia la premsa, sobretot la catalana.
Josep Maria Huertas, qui va dir haver “estimat desesperadament” la professió de periodista, morí el 4 de març del 2007 a causa d’un vessament cerebral a l’edat de 67 anys.
Josep Carles Rius, successor de Huertas i actual degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, ens ha comentat que des del Col·legi s’intenta potenciar els valors del periodisme que defensava Huertas i és per això que aquesta institució, des de l’any passat, dedica unes beques de periodisme que responen al nom: Beques Huertas Claveria. Aquestes beques dediquen una especial atenció a l’estudi dels problemes d’afectació socials amb la intenció de mantenir l’activitat per la qual el reconegut periodista va dedicar la major part de la seva trajectòria professional.
Mar Sabé i Carlota Saña
0 Response to "Huertas Claveria, la veu del carrer"