.

Com a editor en cap de la pàgina web de La Plaça Digital voldria fer una petita reflexió sobre aquestes jornades. Els esdeveniments es veuen d'una manera molt diferent des de davant la pantalla de l'ordinador, i per desgràcia això implica no poder gaudir-los com els altres col.legues de la redacció, que han fet una molt bona feina intentant transmetre totes i cada una de les conferències a través del diari al que ja casi podria considerar com un fill rebel, doncs l'estimo i l'odio a parts quasi bé iguals. Agraeixo a tots els membres del equip l'ajuda que m'han ofert i la paciència que hem hagut de tenir els uns amb els altres, de veritat, gràcies.
Abans de ficar-me massa sentimental o de que això acabi convertint-se en una carta d'amor amb múltiples destinataris, vull tocar el tema que em porta a escriure aquest article, en el que espero que la meva ideologia de lliure pensament no afecti en excés a les idees que vull exposar.

Per situar els fets tornarem al dimecres 19 d'Abril, la Plaça de Sant Jaume, Barcelona.

Recollint diversos testimonis, llibreta en mà, d'estudiants coneguts que van estar sostenint la pancarta capçalera de la manifestació abans de la primera càrrega policial, he sabut que entre les primeres quinze persones en ser abatudes a cop de martell d'esquadra, hi havia un fotògraf que no va tenir temps d'acabar una frase abans de ser literalment apallissat per dos agents antidisturbis: "No ataqueu, soc fotògraf del diari ...!", ADN. No voldria comentar la conseqüent batalla campal que es va apoderar de la ciutat vella, només vull indicar que no hi va haver cap batalla, sinó un conjunt d'estudiants descontents amb el seu govern i centenars de policies dispersant-los a sang i foc com un granger que neteja el camp de rates. Voldria preguntar als lectors quan creuen que hem perdut el dret a l'opinió i el dret a expressar-nos de manera pública, però sobretot voldria preguntar als agents agressors dels més de vint periodistes ferits durant la "pugna" quan hem perdut el dret a informar.Si un periodista decideix treballar en una zona conflictiva, es conscient dels perills que això suposa, però el que no espera un periodista es ser agredit a la seva pròpia casa, per els agents del seu propi govern, i el que es pitjor, per fer la seva feina. Demanaria als pocs lectors d'aquest diari que pensessin en el que significa ser apallissat per estar en el pitjor lloc i en el pitjor moment, i pensar en perquè això passa en un país democràticament estable que temps ençà va sortir d'una dictadura, doncs persones nascudes molt abans que jo em deien al llegir els diaris d'ahir:
"Tú no ho has viscut, però això és com el que feien els Grisos", amb una mirada de certa por i la veu entretallada.

Des de la nostra redacció jo no vaig poder sentir ni els trets d'advertència del Mossos d'Esquadra que intentaven dissoldre la multitud, on periodistes professionals aguantaven els cops policials amb un sentiment d'injustícia que no puc ni comparar amb el que em crema a mi mentre escric aquestes línies, i es que el handicap més gran de la pantalla de l'ordinador es que no et deixa veure el món que l'envolta amb els teus propis ulls.

Miquel Àngel Carrera Dutú

“Busquem l’interactivitat de l’audiència”

Són dos quarts de set. Fa exactament dues hores s’iniciava la conferència Audiències solidàries. Enric Calpena, professor de la FCB i antic presentador de Telenotícies Vespre de TV3 ha exercit de moderador tot introduint el tema i presentant als protagonistes de la conferència: Xavier Abad, director de La Marató de TV3; Carme Basté, directora de Responsabilitat Social Corporativa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de la Fundació La Marató de TV3; i Camil Roca, creatiu executiu de Bassat Ogilvy i director de les campanyes publicitàries de La Marató. Així el fil conductor de la conferència ha estat La Marató, ja que tots els convidats hi estaven relacionats. Carme Basté ha trencat el gel explicant el context en què va néixer la Marató de TV3. La Marató és un projecte solidari que va néixer l’any 1992, amb l’objectiu d’aconseguir fons per la recerca biomèdica. Així, la televisió fa un paper important de cohesió social. L’any 1996 la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va crear la Fundació La Marató. Basté ha seguit explicant la importància de La Marató tot dient que el dia que s’emet i es duu a terme, s’ha convertit en un dia festiu.

La Marató és un programa equilibrat ja que consta d’una part d’entreteniment però també d’una part de divulgació; s’ha de transmetre un missatge. Carme Basté ha ressaltat la transparència de la gestió: s’informa a tots els donants de la gestió que es fa amb els diners, amb la confiança que han dipositat en aquest projecte de solidaritat. La Marató és un programa plural perquè cada any canvia de malaltia. Xavier Abad ha continuat la conferència exposant els tres objectius de La Marató: divulgació (donar a conèixer les malalties); sensibilització i entreteniment. També ha explicat que La Marató es prepara en dues fases: la primera, que comença al mes de maig i dura fins al juny, tracta de conèixer el malalts, parlar amb els especialistes que els assessoren i fer conferències a les escoles de Catalunya.

La segona, s’inicia al mes de setembre i finalitza el mes de desembre, i es tracta de preparar el programa especial fins el dia que s’emet. Seguidament, ha fet un anàlisi acurat de les activitats que tenen lloc durant el programa: actuacions, connexions telefòniques, entrevistes a professionals de la salut i malalts, etc. Sobtadament, Enric Calpena l’ha interromput; la pressió del temps. Abad s’ha accelerat en el seu discurs i ha donat pas a Camil Roca. Aquest, en una actitud més passota però alhora propera i directa, s’ha encarregat de la part més divertida de la conferència “ensenyar els cromos” (les pel·lícules/anuncis). Abans, però, ha donat unes claus per tal de realitzar un anunci: “Menys és més; Fàcil però no estúpid; Si vols dir alguna cosa, diga-ho; Cada client té la publicitat que es mereix”. Així ha projectat cinc anuncis corresponents a les diverses etapes que ha viscut TV3. Anuncis treballats acuradament, commovedors i, tot i que, amb actors ficticis, basats en històries reals. Entre aplaudiments, somriures i plors, els conferenciants s’han acomiadat (amb la pressió del pas del temps) i han dit: GRÀCIES!

Nina Areny